Paco Ibáñez galopa per la poesia andalusa en el seu nou compacte
• El cantant reuneix Alberti, Bécquer, Cernuda, Lorca i Machado, entre d'altres, en un CD doble
• L'edició coincideix amb el 40è aniversari de l'any que va musicar 'Andaluces de Jaén', d'Hernández
El cantautor valencià Paco Ibáñez, a Sevilla, el 19 de novembre passat. Foto: JULIO MUÑOZ
MÉS INFORMACIÓ
La Cançó recorda aquesta nit l'"admirat" Joan Baptista Humet
Un variat repertori bilingüe
Lluís Llach i Jordi Dauder celebren Miquel Martí i Pol
NÚRIA MARTORELBARCELONA
Fa 40 anys que l'incansable trobador Paco Ibáñez va musicar Andaluces de Jaén, de Miguel Hernández. Curiosament, l'únic "poeta convidat" --per la seva procedència, Oriola (Alacant)-- del disc Paco Ibáñez canta a los poetas andaluces que a partir de divendres que ve comercialitzarà a través de la seva web (aflordeltiempo.com) i una setmana després a les botigues habituals. "Però jo no obro per aniversari ni xifres. La coincidència és casuística. I si volia reunir els poetes andalusos no podia obviar la cançó més andalusa. Em jugava, a més, no poder tornar a Jaén", explica el cantant entre rialles.Una altra curiositat: l'àlbum acaba amb l'única dona poeta del generós repertori: Fanny Rubio, amb el seu El rei Almutamid. "Si agafes l'antologia de la poesia hi ha poques dones. Potser no senten la mateixa urgència per expressar els seus sentiments que l'home, que ha de fer-se més valedor de si mateix. La dona té la vida més assumida en gairebé totes les facetes". ¿I què tenen els poetes andalusos que no tinguin els altres? "Segurament, la seva pròpia història, identitat i ànima, impregnades dels que van viure abans en aquelles terres. Tenen una altra manera de contemplar l'existència. Han desenvolupat una imaginació que els capacita més bé per fer metàfores que després converteixen en realitat. I en aquest joc entre la realitat i el desig, que deia Cernuda, s'hi mouen les seves rimes. Somni i realitat són un sol cos en la seva inspiració".CLÀSSIQUES I NOVESAquest doble compacte el presentarà al Palau de la Música el 22 de gener i reuneix 24 poemes que ha agafat prestats a Lorca, Bécquer, Alberti, Machado i Góngora, entre d'altres. Els versos que més se li van resistir, diu, van ser els d'El prisionero de Cernuda. "Vaig estar anys que no sabia per on entrar, si per la finestra, la xemeneia... Tinc una teoria: que tots tenim milers de xinesets al cervell a l'espera que els demanis alguna cosa. I un dia per fi els va arribar l'encàrrec, i després de buscar aquesta música per aire i mar, va arribar la cançó. I també em va costar Muelle del reloj, d'Alberti --prossegueix--, però per un puto acord del final. Se la cantava a Rafael i a ell li agradava, però jo sabia que no tenia prou dimensió perquè volés. I va ser canviar d'un major al relatiu menor i se'm va obrir tota la vall. Llàstima que llavors ell ja havia mort i no li vaig poder cantar sencer el seu petit Guernica escrit, perquè aquesta lletra és una bomba".Aquestes dues cançons són les úniques, amb dues de Lorca --Pero tú has de venir i Yo vuelo por mis alas-- que Ibáñez no havia gravat abans --moltes altres existien en format vinil--. "Imagina si deuen tenir blancs els cabells" --admet, mentre se'ls toca--. Mantenen la construcció arquitectò- nica i musical, però la interpretació és diferent. Quan les cantava en els meus inicis, ho feia amb presses, a cop d'impulsos. Les volia donar a la gent a manera d'eina musical perquè se les guardessin a la butxaca o el cor, i se les emportessin a casa. Però amb aquesta nova revisió m'he acostat molt més al que aquests poemes porten al seu interior".Paco Ibáñez critica el que ell en diu "tant de pseudorock regnant". "¿On és l'autèntic, aquell que neix dels esclaus, de les ferides profundes que van patir els negres? I el mateix passa amb l'autèntic cante jondo i l'aflamencat. Per desgràcia, la música que impera té més soroll que una altra cosa".
• El cantant reuneix Alberti, Bécquer, Cernuda, Lorca i Machado, entre d'altres, en un CD doble
• L'edició coincideix amb el 40è aniversari de l'any que va musicar 'Andaluces de Jaén', d'Hernández
El cantautor valencià Paco Ibáñez, a Sevilla, el 19 de novembre passat. Foto: JULIO MUÑOZ
MÉS INFORMACIÓ
La Cançó recorda aquesta nit l'"admirat" Joan Baptista Humet
Un variat repertori bilingüe
Lluís Llach i Jordi Dauder celebren Miquel Martí i Pol
NÚRIA MARTORELBARCELONA
Fa 40 anys que l'incansable trobador Paco Ibáñez va musicar Andaluces de Jaén, de Miguel Hernández. Curiosament, l'únic "poeta convidat" --per la seva procedència, Oriola (Alacant)-- del disc Paco Ibáñez canta a los poetas andaluces que a partir de divendres que ve comercialitzarà a través de la seva web (aflordeltiempo.com) i una setmana després a les botigues habituals. "Però jo no obro per aniversari ni xifres. La coincidència és casuística. I si volia reunir els poetes andalusos no podia obviar la cançó més andalusa. Em jugava, a més, no poder tornar a Jaén", explica el cantant entre rialles.Una altra curiositat: l'àlbum acaba amb l'única dona poeta del generós repertori: Fanny Rubio, amb el seu El rei Almutamid. "Si agafes l'antologia de la poesia hi ha poques dones. Potser no senten la mateixa urgència per expressar els seus sentiments que l'home, que ha de fer-se més valedor de si mateix. La dona té la vida més assumida en gairebé totes les facetes". ¿I què tenen els poetes andalusos que no tinguin els altres? "Segurament, la seva pròpia història, identitat i ànima, impregnades dels que van viure abans en aquelles terres. Tenen una altra manera de contemplar l'existència. Han desenvolupat una imaginació que els capacita més bé per fer metàfores que després converteixen en realitat. I en aquest joc entre la realitat i el desig, que deia Cernuda, s'hi mouen les seves rimes. Somni i realitat són un sol cos en la seva inspiració".CLÀSSIQUES I NOVESAquest doble compacte el presentarà al Palau de la Música el 22 de gener i reuneix 24 poemes que ha agafat prestats a Lorca, Bécquer, Alberti, Machado i Góngora, entre d'altres. Els versos que més se li van resistir, diu, van ser els d'El prisionero de Cernuda. "Vaig estar anys que no sabia per on entrar, si per la finestra, la xemeneia... Tinc una teoria: que tots tenim milers de xinesets al cervell a l'espera que els demanis alguna cosa. I un dia per fi els va arribar l'encàrrec, i després de buscar aquesta música per aire i mar, va arribar la cançó. I també em va costar Muelle del reloj, d'Alberti --prossegueix--, però per un puto acord del final. Se la cantava a Rafael i a ell li agradava, però jo sabia que no tenia prou dimensió perquè volés. I va ser canviar d'un major al relatiu menor i se'm va obrir tota la vall. Llàstima que llavors ell ja havia mort i no li vaig poder cantar sencer el seu petit Guernica escrit, perquè aquesta lletra és una bomba".Aquestes dues cançons són les úniques, amb dues de Lorca --Pero tú has de venir i Yo vuelo por mis alas-- que Ibáñez no havia gravat abans --moltes altres existien en format vinil--. "Imagina si deuen tenir blancs els cabells" --admet, mentre se'ls toca--. Mantenen la construcció arquitectò- nica i musical, però la interpretació és diferent. Quan les cantava en els meus inicis, ho feia amb presses, a cop d'impulsos. Les volia donar a la gent a manera d'eina musical perquè se les guardessin a la butxaca o el cor, i se les emportessin a casa. Però amb aquesta nova revisió m'he acostat molt més al que aquests poemes porten al seu interior".Paco Ibáñez critica el que ell en diu "tant de pseudorock regnant". "¿On és l'autèntic, aquell que neix dels esclaus, de les ferides profundes que van patir els negres? I el mateix passa amb l'autèntic cante jondo i l'aflamencat. Per desgràcia, la música que impera té més soroll que una altra cosa".
No hay comentarios:
Publicar un comentario